Metamorfosi

Dimarts em cansaré per sempre d’arrossegar-me de casa a la feina, de la feina a casa, d’aquests carrers tan estrets que es passen el dia ofegant els estrangers i les velles que van al mercat. Em faré fum: el que alliberes a cada calada del teu cigarro. Em faré cel per vigilar que la lluna no despisti el retorn de les ànimes tristes que busquen consol a les barres dels bars. No; em faré bombeta i travessaré els vitralls d’una d’aquelles làmpades modernistes que s’obren com una tulipa però cap per avall, i rebotaré per les parets d’un menjador de vídua acomodada una vegada i una altra, a la velocitat de la llum. Em faré larva. I l’endemà, des del balcó, desplegaré les ales. Sí; em desfaré jo, em faré papallona i aixecaré el vol per damunt dels gratacels. Fregaré els núvols i, quan no pugui més de viure tan amunt, em rendiré al vent que gronxa els llençols sobre els terrats. I així, després d’un llarg viatge a la deriva, naufragaré en algun dels parcs que aireja aquesta ciutat tan grisa. Serà un matí d’estiu qualsevol. Hi haurà un parell de bancs, una font, algun lledoner. T’hi esperaré a l’ombra, sobre els pètals d’alguna flor vermella. O potser groga. Si vols...