Digestió

Tanco els ulls un minut i quan els torno a obrir... som allà on vam ser. Dos tallats aigualits. Avui com cada diumenge, tu i jo, sota l’ombra dels plataners a la Rambla de Catalunya ens eternitzem en aquella primavera càlida. Em dius allò, somrius i t’atanses la tassa, ignorant que aquelles paraules ressonaran per sempre a l’hora mandrosa de la migdiada, quan la ciutat es buida anestesiada amb l’esperança que podrà pair tanta feixuguesa. Escups un “no hi ha marxa enrere”, sense pensar-lo gaire. I jo, que aleshores no sabia què era assecar-se per dins de tanta llàgrima, també somric i faig un glop. Pobra Maria, em diries ara. Però no hi ets. Només vius una i altra vegada en cada diumenge de penitència perpètua que ni tu, ni jo, ni ella, ni ell, podrem fer desaparèixer mai; que està condemnat a repetir-se com el dia en què la Dolors, farta de tot, em va explicar que s’havia fet de suro, com el gust de cervesa del Martí diluït en aquell petó o les llargues tardes d’estiu a Vallromanes en què la Clara i jo empastifàvem de fang l’aigua tèbia de la piscina de plàstic Toy. Pobra Maria, diries. Però només ets una ànima més que pidola pels carrers i que la gent, havent compartit un sucós dinar de diumenge, s’amaga a casa seva per no veure i diu que dorm.